Tot i no ser un tema d’actualitat (la crisi económica ho acapara tot), la “malversació” que l’ésser humà ha fet i fa del medi ambient és encara un tema de debat.
Els fets són clars: l’ésser humà ha sigut la causa d’un gran nombre d’extincions en relativament poc temps. De fet, es podria dir que estem a les portes d’una extinció massiva, probablement no tant greu com la dels dinosaures i molt menor que la del pèrmic (on es va extingir un 90% de les espècies), però si a un ritme elevadíssim. En pocs anys hem vist com gairebé tots els amfibis estan en risc d’extinció, com moltes aus (acostumades quasi bé totes a la vida arborícola) es queden sense hàbitat per les desforestacions i com la pesca massiva està eliminant els peixos dels nostres mars (l’últim cas més sonat el de la tonyina vermella, a la qual li queda poc temps si no s’aconsegueix criar en cautivitat). L’eliminació d’aquestes espècies implica conseqüències greus per moltes altres espècies no afectades directament, però que potser estan involucrades en el cicle vital de les espècies amenaçades i que al quedar-se sense part d’aquest cicle es veuen amenaçades elles mateixes.
Les conseqüències d’aquestes extincions són diverses, desde la vessant de la biodiversitat (cada cop hi ha menys espècies) a la vessant econòmica (moltes espècies que s’estan extingint podrien servir com a font de fàrmacs o d’aliments), però potser la més greu és el descontrol al qual es veu sotmés el procés. Com a espècie l’ésser humà ha sigut incapaç de controlar el dany al medi ambient. Ni tan sols els països autoproclamats rics tenen la capacitat de posar-se d’acord sobre com afrontar el calentament global, molt menys sobre com afrontar la disminució d’espècies (un tema que probablement els preocupa poc). Es d’esperar que els països pobres o emergents, veient una font d’ingressos inmediata en la utilització indiscriminada del medi ambient tinguin via lliure per fer negoci davant la passivitat dels rics (que tampoc tindrien autoritat moral per impedir-ho).
Ara bé, com a espècie té dret l’ésser humà d’alterar el medi? Per a mi la resposta és un rotund si. Soc el primer amant de la biodiversitat i m’encantaria poder veure un món en equilibri, però si algo ens ensenya l’ecologia és que això no és etern. De sempre espècies emergents han acabat amb espècies anteriors, provocant extincions i establint-se dominadores del medi. L’ésser humà, com a espècie animal que és no te ni més ni menys dret que qualsevol altre animal a fer valdre el dret de la prevalença en el medi sigui quin sigui el cost. Si bé és probable que ens trobem davant d’una de les extincions massives a major ritme de la història del planeta, no podem oblidar que previament hi ha hagut altres extincions massives, com la dels dinosaures (que en 1 o 2 milions d’anys va acabar amb un conjunt d’organismes que portaven 150 milions d’anys dominant el planeta) o la anteriorment nombrada del pèrmic. Ningú qüestiona la moralitat d’aquestes extincions (cosa que seria absurd tot s’ha de dir) i això que va provocar una extinció major que l’actual. La natura ens ha ensenyat gràcies a registres fòssils que quan unes espècies s’extingeixen altres sorgeixen. Probablement no apareguin en forma de vertebrats (que són els més vistossos), però potser si que apareixen noves classes d’insectes o microorganismes. És força segur que tard o d’hora alguna nova espècie de microorganisme (o artròpode) apareixerà i eliminarà a l’espècie dominant del moment, és a dir nosaltres. O potser serà un fenòmen geològic o astronòmic. Sigui com sigui en el cicle de la vida totes les espècies tenen el seu punt d’inici i el seu punt final. I com es diu en una gran película: “la vida se abre camino”.
PD: pròxima entrada: deriva genètica
