El cas és que aquests canvis són els que, en organismes amb reproducció asexual, donen lloc a la variabilitat genètica que a la vegada dona lloc al fenomen de l'evolució. Canvis constants a replicacions mal fetes, mal acabades o sencillament alterades per agents mutagènics han anat transformant el DNA (o RNA en el cas d'alguns virus) generant tal diversitat que han anat apareixent espècies diferents a partir "d'una única" mostra de DNA "desvirtuada".
Aquestes noves espècies, derivades com he dit abans d'un DNA ancestral, han donat lloc amb el temps a organismes molt diversos com els humans i les meduses, els ocells i els talps, etc. Tots amb evidents diferències però tots amb evidents semblances. Tots es basen en els mateixos tipus de reaccions a nivell cel·lular (amb diferències, obviament, pero considerant el nº de possibilitats aquestes diferències són mínimes), els mateixos sistemes de reparació de DNA, la mateixa estructura mol·lecular, ... En estudis de genotipatge de fet es calcula que la diferencia entre el DNA d'un platan i el de l'ésser humà és de menys del 5%.
Tot això em fa pensar en la probabilitat (teòrica en realitat, sense cap efecte pràctic real) que potser tots els organismes vius no som altra cosa que organismes modulars d'un organisme primitiu. M'explico amb un cas sencill:
En el cos humà hi ha milions de cèl·lules diferents, cadascuna (excepte els glòbuls vermells) amb el seu DNA. Quan prenem el Sol, les nostres cèl·lules epitelials reben llum UV que pot causar una mutació en aquella cèl·lula canviant el seu DNA. Aquesta cèl·lula, tot i que té un DNA diferent al que hauria de tenir la seguim considerant com a pròpia i per tant és una cèl·lula humana.
Si en aquest cas considerem la cèl·lula mutada com a pròpia, perquè no podem considerar-nos nosaltres com a mutacions d'organismes primitius i per tant copies "defectuoses" d'un organisme ancestral?
